El jump blues és un estil avançat de blues, jazz i boogie woogie interpretat habitualment per grups reduïts amb instruments de vent (normalment saxo i trompeta) i una secció rítmica. Va ser popular a la dècada de 1940 i va ser un precursor del rhythm and blues i del rock and roll.
El jump blues va evolucionar a partir de la música de grans bandes com les de Lionel Hampton i Lucky Millinder a principis de la dècada de 1940 que van produir músics com Louis Jordan.
Louis Jordan va ser la més popular de les estrelles del jump blues; va tocar el saxòfon alt, tenor i baríton i va cantar la veu principal a la majoria de números. Va ser pioner, amb el seu grup Tympany Five, de l’estil jump blues, un prototip estilístic important en el desenvolupament de l’R&B. Estilísticament la seva música va fusionar elements de swing i blues, incorporant el ritme shuffle, línies de baix boogie-woogie i patrons de riffs. Les cançons presentaven l’ús del llenguatge vernacle afroamericà, l’humor i les seccions de pregunta i resposta vocals entre Jordan i la banda. La música de Jordan va atreure tant al públic afroamericà com al públic blanc, i va tenir un ampli èxit amb cançons com Is You Is or Is You Ain’t My Baby (1944).
A Louis Jordan no només se li atribueix ser el pare d’aquesta fusió de gèneres, sinó també ser el veritable pare del Rock & Roll, que malgrat que va néixer i es va criar a l’ambient del jazz, mai va ser el seu interès formar una banda de jazz. De molt jove va aconseguir unir-se a l’orquestra de Chick Webb que en aquell moment comptava també amb la gran Ella Fitzgerald en les seves files.
Els espectacles de joglars, que partien d’arrels d’estil vodevilesc, eren una rica font de música i espectacle. Aquests elements van ser captats per Jordan i després molt exagerats pel rock ‘n’ roll. Els primers enregistraments de la seva banda Tympany Five, van ser peces amb el so swing, però poc després ja va començar a gravar blues, desenvolupant un so ple, accentuant els ritmes aleatoris del boogie-woogie amb lletres i composicions que van generar els primers sons característics del que més tard es convertiria en Rock ‘n’ Roll.
El jump blues que va crear el grup es va convertir en el so més popular de la dècada. Cap artista de blues que va venir després de Louis Jordan va poder escapar de la seva influència. Potser més que qualsevol altra cosa, Louis Jordan va ser una inspiració.
L’invent americà de les jukebox, les famoses màquines de músiques habituals als bars i clubs dels Estats Units, li va valer per adquirir una tremenda popularitat amb cançons que van ser el número u a les llistes d’èxits. Louis Jordan & His Tympany Five van crear moltes de les cançons més influents de l’època inicial de R&B i rock and roll, com Let The Good Times Roll, Keep A-Knockin‘ i Caldonia.
Jordan va combinar el popular ritme boogie-woogie i una versió més dura dels estils de saxòfon de l’era del swing amb lletres lúdiques i humorístiques o intervencions verbals amb xerrades.
A mesura que aquesta música urbana basada en el jazz es va popularitzar, els músics que volien «tocar per al poble» van començar a afavorir un ritme intens i insistent que va agradar tant a oients blancs com a negres.
En aquella època l’èxit de les seves cançons el va portar a gravar amb figures de l’espectacle musical americà com Bing Crosby, i també amb els grans del swing com Louis Armstrong o la mateixa Ella Fitzgerald.
Jordan tenia un estil espectacular d’interpretar les seves cançons, ja que sabia manejar la seva veu de manera que dominava una diversitat d’estils musicals com ara el jazz, el swing, el boogie woogie, el soul o el blues.
Jordan va exercir també una profunda influència a les escenes de blues de Memphis i Chicago. B.B. King i Muddy Waters citen Jordan com una inspiració primerenca, però va ser més directament rellevant per a músics de rock’n’roll, entre els quals destaquen Chuck Berry i Bill Haley. El riff inicial a Ain’t That Just Like A Woman de Carl Hogan (guitarrista i baixista de Tympany Five), es va convertir més tard en un dels riffs més identificables del rock en la cançó Johnny B. Goode de Chuck Berry.
&
Altres artistes que van tocar el gènere inclouen Big Joe Turner, Amos Milburn, Joe Liggins i Jack McVea. Els èxits inclouen senzills com Good Rockin’ Tonight de Roy Brown i Deacon’s Hop de Big Jay McNeely.
A mitjans de la dècada de 1950, el rock and roll ja s’estava revelant com l’irrefrenable corrent musical que s’emportaria els joves cap uns models estètics i de vida que trencaven amb moltes formalitats de la societat dels seus pares. En aquell moment, el jump blues havia estat gairebé oblidat, amb algunes excepcions, com Five Guys Named Moe, el musical amb lletra i música de Louis Jordan i altres.
En el jump blues i el R&B, el terme rock and roll tenia una forta connotació sexual, però, quan a mitjans dels anys 50 Alan Freed es referia al rock and roll, el component sexual s’havia reduït prou com per esdevenir un acceptable terme per a ballar. Començava una nova era per a la música popular.
&&&
Músiques historiades 
Deja un comentario