És ben conegut que molts homes i dones de la zona del Delta van fer el viatge al nord de Chicago durant els anys 30 i 40. Alguns només necessitaven «sortir de la ciutat» i molts altres necessitaven trobar un lloc nou per trobar feina. Així va començar el Chicago Blues i això és exactament el que va passar amb Muddy Waters, Howlin Wolf, Albert King i molts, molts altres.
Però menys conegut, i igual d’important, és el fet que molts bluesmen es van traslladar des del sud, i especialment de Texas, a Califòrnia per viure i treballar. L’atracció eren nombrosos llocs de treball a les indústries aeronàutiques i a les indústries bèl·liques dels anys 30 i 40.
Als anys 40 hi va haver una eclosió en l’interès de la gent blanca per escoltar músics negres de blues, especialment a la costa oest dels Estats Units. Alguns músics de Texas es van adonar de seguida que el seu èxit podria estar en aquestes terres i es van traslladar a Califòrnia. Però la gent que els escoltaria eren principalment blancs, acostumats a un altre tipus de música, per això l’estil d’aquests bluesmen es va anar transformant, perdent part de la força original, però guanyat en elegància i complexitat, adoptant formes d’improvisació més properes al jazz, especialment als solos de guitarra. El cant dels músics texans era més lleuger i més relaxat, i havien treballat amb bandes i combos amb seccions de saxos i tocaven a partir d’arranjaments escrits. D’aquí va sorgir la denominació de West Coast blues per a aquest estil.
Una figura imponent del Blues de la Costa Oest és el guitarrista T-Bone Walker. Walker era un de tants músics texans que es traslladaren a Califòrnia. Va començar la seva carrera com a adolescent a Dallas als anys vint. La seva mare i el seu padrastre eren músics, i Blind Lemon Jefferson, un amic de la família, de vegades venia a sopar.
Walker va deixar l’escola als 10 anys, i als 15 ja era un intèrpret professional del circuit de blues. Inicialment, va ser el protegit de Jefferson, que el guiaria per la ciutat per als seus concerts. El 1929, Walker va fer el seu debut discogràfic amb Columbia Records, anunciat com Oak Cliff T-Bone, llançant el senzill Wichita Falls Blues amb el suport del grup Trinity River Blues. Oak Cliff és la comunitat on vivia en aquell moment, i T-Bone és una corrupció del seu segon nom (Thibeaux). El pianista Douglas Fernell va fer l’acompanyament al disc.
Cantants de blues com Louis Jordan estaven rebent molta atenció, però gran part del material de Walker tenia un aire diferent del jump blues de moda. A principis de la dècada de 1940, Walker es va traslladar a Los Angeles, on va gravar molts èxits perdurables per a Capitol, Black & White i Imperial. Walker va ser una figura crucial en l’electrificació i urbanització del blues, probablement va fer més que ningú per popularitzar la guitarra elèctrica en el blues.
Gran part de la seva producció es va gravar de 1946 a 1948 per a Black & White Records, inclosa la seva cançó més famosa, Call It Stormy Monday (But Tuesday Is Just as Bad) (1947).
Altres cançons notables que va gravar durant el període 1946-1948 van ser Bobby Sox Blues i West Side Baby.
Al llarg de la seva carrera, Walker va treballar amb músics de primer nivell, com ara el pianista Lloyd Glenn i el baixista Billy Hadnott a Long Skirt Baby Blues // Good-Bye Blues (1947), i el saxofonista tenor Jack McVea a les cançons Don’t Leave Me Baby i No Worry Blues.
Va gravar de 1950 a 1954 per a Imperial Records (amb el suport de Dave Bartholomew).
L’únic disc de Walker en els següents cinc anys va ser T-Bone Blues, gravat durant tres sessions molt separades el 1955, 1956 i 1957 i publicat per Atlantic Records el 1959.
A principis dels anys 60, la carrera de Walker s’havia alentit, malgrat una actuació enèrgica al American Folk Blues Festival el 1962 amb el pianista Memphis Slim i el prolífic escriptor i músic Willie Dixon, entre d’altres. No obstant això, van seguir diversos àlbums aclamats per la crítica, com I Want a Little Girl (gravat per Delmark Records el 1968).
Walker va gravar en els seus últims anys, del 1968 al 1975, per a l’editorial musical de Robin Hemingway, Jitney Jane Songs. Va guanyar un premi Grammy al millor enregistrament de folk ètnic o tradicional l’any 1970 per Good Feelin’.
(de l’àlbum Good Feelin’)
La carrera de Walker va arribar al seu final després de patir un ictus el 1974. Va morir a casa seva de Los Angeles de pneumònia bronquial després d’un altre ictus el març de 1975, als 64 anys.
T Bone Walker va influir en generacions de músics; Chuck Berry va anomenar Walker i Louis Jordan com les seves principals influències. B.B. King va citar escoltar l’enregistrament de Walker de Stormy Monday com la seva inspiració per aconseguir una guitarra elèctrica. A la seva autobiografia de 1996, King va comentar “el blues de T-Bone em va omplir l’interior d’alegria i bons sentiments. Em vaig convertir en el seu deixeble. I segueixo així avui. El meu deute musical més gran és amb T-Bone».
Possiblement, Walker ha estat el millor guitarrista de R&B. Va ser pioner del blues elèctric convertint-se en el primer artista a fer de la guitarra elèctrica un instrument solista.
Hey Baby (BBC, 1965)
Don’t Throw Your Love On Me So Strong (AFBF ‘62)
Blues Ain’t Nothing But A Woman
with Memphis Slim, Helen Humes a.o., AFBF ‘62.
JATP 1967 with Clark Terry, Teddy Wilson, Dizzy Gillespie
They Call It Stormy Monday (color, c1967)
&&&
Músiques historiades 
Deja un comentario