Si estic amb algú
i si estic amb tu
sóc el que té seny
l’intermediari
de la realitat.
I quan estic sol
sol sense ningú
sóc jo sóc el boig
boig número u.
Enric Casasses
De vegades, no estem sols, però ens en sentim. En ocasions, no ens sentim sols i, en canvi, hi estem. La soledat, la major part de les vegades, és percebuda com a negativa, angoixant i buida, com un estat que engendra un sentiment obscur, com una situació desplaent i dolorosa. Es vincula, també, al fet de no sentir-se estimat. Quantes vegades, però, la soledat és infinitament més densa i més plena que la companyia. A través d’ella, esculls la companyia de nobles pensaments i de les idees suggerents, pròpies o alienes, que, de vegades, les companyies benvolents tapen totalment o parcialment amb la seva xerrada.
Francesc Torralba
Hi ha moltes cançons que parlen de solitud, d’estar sol o sentir-se sol. Estar sol i sentir-se sol són dues situacions ben diferents. La solitud és un estat humà respecte a la societat que té dues dimensions: l’aïllament social no desitjat (ruptura familiar, envelliment, actituds antisocials, sistema penitencial, etc.), i l’aïllament voluntari en la recerca de la privadesa. En el panorama de la cançó, és més freqüent la solitud no desitjada -habitualment a causa del desamor, el trencament i l’abandó- que la solitud desitjada, com una oportunitat per a la introspecció o contemplació.
En aquesta petita selecció -sense ànim de ser exhaustiva ni representativa-, s’imposa el sentiment dolorós, a vegades desesperat, de l’abandó, predominantment amorós, però també social, l’ostracisme, la soledat del desemparat. La solitud que Espriu s’endú del mar, la dolça solitud de Carner, la fidel i conformada companya de Moustaki o la serena cançó de Blancafort són rares excepcions.
&
Mon cor s’adona del passerell que havia refilat tota l’estona i amb tu en els ulls no m’adonava d’ell. Tot m’asserena aquest llanguir de la llum de biaix en la carena i la pau de la pols en el camí. I no val una fulla de ridorta ni el plomissó de card volant al vent l’afany que et porta a esguards, esguards i bonior de gent. Dolça m’inunda la solitud, amb l’inoït cantar. L’arbre i el riu i l’ànima profunda, tot es refà. I lluny del goig amarg de tes senderes ve el meu conhort, i faig més dolç i meu que tu no m’eres, com ungit de rosada, el teu record.
Josep Carner
Vaig aprendre com curar-me les ferides, evocar els meus records llunyans. Vaig aprendre… a preparar-me el sopar, escombrar totes les cambres, empolainar-me davant el mirall de l’ombra de la meva tristesa, a teixir una tenda farcida de joguines. Jo, vaig aprendre a apedaçar amb les meves cremades, el meu vestit… a cantussejar els meus dolors al gust dels borratxos, a recollir els meus passos errants. Jo, vaig aprendre a llegir, de nit, els meus poemes… per bressolar la meva ànima solitària.
Nourdine Betayeb
Ah, mira tota la gent solitària. Eleanor Rigby recull l’arròs a l’església on s’ha fet un casament. Viu en un somni. Espera a la finestra. El pare McKenzie escriure les paraules d’un sermó que ningú escoltarà. Ningú s’acosta. Mira’l treballant. Eleanor Rigby va morir a l’església i va ser enterrada juntament amb el seu nom. Ningú va venir. El pare McKenzie es neteja la brutícia de les mans mentre marxa de la tomba. Ah, mira tota la gent solitària.
Era un home molt peculiar, això és el que diu la senyora Reardon, i ho hauria de saber. Ella vivia al pis de dalt. Va dir que era un home molt peculiar, vivia tot sol dins d’una casa, dins d’una habitació, dins d’ell mateix. Un home d’allò més peculiar. No tenia amics, parlava poques vegades i mai ningú va parlar amb ell perquè no era amable i no li importava. Va morir dissabte passat; va encendre el gas i se’n va anar a dormir amb les finestres tancades perquè no es despertaria mai més, al seu món silenciós i a la seva petita habitació. I la senyora Reardon diu que té un germà en algun lloc a qui s’ha d’avisar. I tota la gent va dir: «Quina vergonya que hagi mort així, però no era un home molt peculiar?»
Qui estimarà un petit pardal que ha viatjat lluny i plora per descansar? «Jo no -va dir l’alzina-, no compartiré les meves branques sense niu de pardal i la meva manta de fulles no escalfarà el seu pit fred». Qui estimarà un petit pardal? I qui li dirà una paraula amable? «Jo no -va dir el Cigne-, és una idea totalment absurda, se’n riurien i menysprearien si els altres cignes ho sentissin». I qui s’apiadarà en el seu cor? I qui alimentarà un pardal afamat? «Jo no -va dir el blat daurat-, ho faria si pogués, però no puc. Necessito tot el meu gra per prosperar i créixer». Qui estimarà un petit pardal? Ningú escriurà el seu epitafi? «Ho faré jo -va dir la Terra-, perquè tot el que he creat torna a mi, de pols vau ser fet i pols sereu».
Et cantaré una cançó, no és gaire llarga, d’un vell que mai no va fer mala ningú. Com va morir ningú ho pot dir. Un dia el van trobar mort al carrer. Bé, la multitud es va reunir un bon matí, l’home, que portava la roba estripada i les sabates trencades, estava estirat allà, a la vorera, la gent es va aturar, es van mirar i van seguir el seu camí. Bé, va venir el policia i va mirar al seu voltant: «Aixeca’t, vell, o et tiraré avall». El va colpejar una vegada amb la seva porra assetjadora i el vell va rodar per la vorera.
Si ara estengués els braços en la fosca, podria agombolar-te encara, somni de cada dia. Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
Marius Torres
Una vegada la vaig tenir als meus braços. Va dir que sempre es quedaria, però vaig ser cruel, la vaig tractar com una ximple i ho vaig llençar tot. Una vegada vaig tenir muntanyes al palmell de la mà i rius que passaven cada dia. Devia estar boig, mai vaig saber el que tenia fins que ho vaig llençar tot.
Llum de retorn de barca: la solitud guanyada. A l’or caminat del dia, llum de retorn de barca. Soc. I en un lleu, benigne hàlit de vida d’aire, per mar i somnis duia la solitud guanyada.
Sí, estic sol, vull morir, si és que ja no estic mort. Noia, saps el perquè al matí vull morir, al vespre vull morir, si és que ja no estic mort. Noia, saps el perquè. La meva mare era del cel, el meu pare era de la Terra, però jo soc de l’univers. L’àguila m’agafa l’ull, el cuc, em llepa l’os, em sento tan suïcida com el Sr. Jones de Dylan. El núvol negre em va passar pel cap, boira blava al voltant de la meva ànima, sent tan suïcida, fins i tot odio el meu rock and roll. Estic sol, vull morir, si és que ja no estic mort.
Em vaig quedar allà mirant com s’enfilaven les marees i vaig veure com s’allunyaven de nou pensant en aquella dona que vaig perdre. Jo estic tan sol, podria morir. Mai m’havia sentit així en la meva vida, i quant de temps durarà Senyor? No ho sé. Estic mirant a través de l’aigua i tot el que veig és foscor per tot arreu. No veig res més que foscor al voltant d’aquesta aigua. Et dic que estic sol, pare, oh Senyor, estic tan sol.
Aquest homenet que tot ho fa bé, que sempre camina, aquest homenet que res no pot fer, des d’ara en direm l’home del carrer. No es lleva mai tard, s’afaita molt bé la patilla esquerra, esmorza poquet perquè no en té més. Mireu si ho fa bé, l’home del carrer. Treu un cigarret, ai no, que no en té; quan fuma és de gorra, els amics si el veuen fan tots el distret… que poc fumaràs. Baixa amb ascensor, ai no, que no en té, camina de pressa, al replà de sota, troba la Roser, et poses vermell. La dona no ho sap, ai no, que no en té, malament que penso, malament que penso, se li va morir, ja ni sap de què; això és un pecat. Obre el seu cotxet, ai no, que no en té; no té una pesseta, no vol descanviar el seu bitllet darrer… ja veus quin paper! A peu va al treball, d’això sí que en té; molt menys en voldria, si no hi ha calés, no hi ha res a fer… ho tens molt pelut. El cap li fa mal, ai no, que no en té; abans en tenia; un dia el va perdre i no el trobà més… no tens res de res, home del carrer.
A la nit estic sol i em pregunto per què. Els dies se’n van, no se me’n va de la ment i em pregunto per què te’n vas anar? T’he trucat moltes vegades però no m’has respost. No ho sents què sol estic? Vull ser feliç però em vas deixar sol. Quan tornaràs? Digues-me, quan tindrem sort? Estar amb tu, anar amb tu, sí, això estaria bé. Però em sento sol i em pregunto per què. Digues-me per què.
Ni en la solitud, no creguis mai que estàs sol del tot: t’acompanyen, com ombres pressentides, mots, imatges, records; potser un tendre somrís. Però és també llavors quan t’adones que se’t va desfent la vida als dits (car viure pot fer tant de mal!…), i truques a una porta, i a una altra i a una altra, i totes són closes per a tu, llevat la de la mort.
Antoni Clapés
Per haver dormit tant sovint amb la meva soledat, gairebé me n’he fet amic, un dolç costum. Ella no em deixa mai enrere, és fidel com una ombra, ella m’ha seguit aquí i allà pels quatre racons del món. No, no estic mai sol amb la meva soledat. Quan ella és dins el meu llit em pren tot el lloc, i passem llargues nits plegats, cara a cara. Jo no sé, en veritat, fins on arribarà aquesta complicitat, caldrà que jo li agafi el gust, o que hi faci alguna cosa? No, no estic mai sol amb la meva soledat. Per ella, he aprés tant que si he vessat llàgrimes, si algun cop l’he rebutjada, ella mai no es desarma. I, si m’he estimat més l’amor d’una altra cortesana, ella serà el meu darrer dia la meva darrera companya. No, no estic mai sol amb la meva soledat.
Solitari, sóc el Senyor Solitari, no tinc ningú per a mi i desitjaria tenir algú a qui poder trucar per telèfon. Sóc un soldat, un soldat solitari lluny de casa sense cap desig propi. M’agradaria poder tornar a casa. Cartes? Mai, no rebo cartes al correu. He estat oblidat, sí, oblidat. Em pregunto, com és que vaig fallar?
Caminaré sol perquè, per dir-te la veritat, em sentiré sol. No m’importa estar sol quan alguna cosa em diu que tu també estàs sola. Caminaré sol, em preguntaran per què i els diré que ho prefereixo. Hi ha somnis que he de reunir, somnis que vam modelar la nit que em vas agafar fort. Sempre estaré a prop teu allà on siguis cada nit, en cada pregària. Si truques, t’escoltaré, per molt lluny que sigui. Tanca els ulls i jo seré allà. Si us plau, camina sola i envia’m el teu amor i els teus petons per guiar-me. Fins que no caminis al meu costat, caminaré sol.
En la meva solitud em persegueixes amb somnis de dies passats. En la meva solitud et burles amb records que mai moren. M’assec a la meva cadira i, plena de desesperació, no hi ha ningú que pugui estar tan trist amb foscor per tot arreu. M’assec i em quedo mirant, sé que aviat em tornaré boja. En la meva solitud tinc por estimat Senyor, torna amor meu.
Només el solitario sap com em sento aquesta nit. Saps que aquest sentiment no és bo. Allà va el meu amor, allà va el meu cor. Ha marxat per sempre, tan lluny! Saps per què ploro? Només els solitaris coneixen el dolor que he patit, només els solitaris saben que ploro i que ploro per tu. Però pot ser demà, aquesta és l’oportunitat, un nou romanç, no més dolor.
Prenc un flascó de vi i entre les flors bevia. Som tres, la lluna, jo i l’ombra que em seguia. No sap beure per sort la lluna bona amiga, i a la meva ombra mai la set no l’angonia. Quan canto veus ací la lluna que s’ho mira, quan em poso a dansar l’ombra em fa companyia. Quan s’acaba el festí els convidats no fugen, veus ací una tristor que mai no l’he tenguda. Si me’n torno al casal em segueix l’ombra muda i una mica més lluny m’acompanya la lluna.
Fes festa, i els teus salons estan plens de gom a gom; ràpid, i el món passa. Tenir èxit i donar t’ajuda a viure, però cap home pot ajudar-te a morir. Hi ha lloc a les sales del plaer, per un tren gran i senyorial, però, un per un, tots hem de presentar-nos a través dels passadissos estrets del dolor.
Ella Wheeler Wilcox
És un home solitari que deambula per tot arreu, que vaga de ciutat en ciutat, que busca, sempre busca alguna cosa que no pot trobar. Esperant, sempre esperant que algun dia el destí serà benevolent. És un home solitari que no té ningú, viatja sol. Vine a conèixer un home solitari, sempre tan infeliç. Aquí estic.
Estic sol per sempre amb només un record. Tu ets el meu destí. Si us plau, Senyor, envia-me-la de tornada. Vagi on vagi veig la teva cara per tot arreu, això em dona una sensació de felicitat. Seràs meva per sempre? Així és la vida mentre visc. Estic sol per sempre, només amb els meus records. Oh, Senyor, envia-me-la de tornada.
Estic tota sola des del teu adeu. Tota sola amb només un batec del meu cor. Gent per tot arreu però no escolto cap so, només el batec solitari del meu cor. No em serveix de res agafar altres mans perquè només agafaria el buit; no em serveix de res besar altres llavis perquè només pensaria en la teva carícia. Cap altra veu pot dir les paraules que em vas dir en veu baixa. El meu cor ha de sentir per tornar a cantar, no podré estimar mai més cap altre amor.
Oh, vaig plorar ahir a la nit, com vaig plorar ahir a la nit, perquè vaig entendre el que em vas dir. Ara s’ha acabat, sí, s’ha acabat i és massa tard per totes les meves llàgrimes. No dormiré aquesta nit, aquesta nit ploraré. Ni un any ple de llàgrimes no ho arreglaria, perquè t’he perdut, t’he perdut. Ara només estic solitària. Una llàgrima és una cosa tan solitària, però plorar és l’única cosa que puc trobar a fer des que et vaig perdre. Ara sóc més sàvia, molt més sàvia ara, però la meva saviesa és d’alguna manera la saviesa d’un ximple. Perquè t’estimo, encara t’estimo, però només soc una petita senyoreta solitària.
D’aquí a una estona, si encara em sento tan amargat, prometo visitar una torre propera, pujar al cim i llençar-me. En un esforç per deixa-ho clar a qui sigui que vulgui saber com et sents quan estàs destrossat. De nou sol, naturalment. Pensar que només ahir jo era feliç… però, com si em volgués tombar, la realitat va arribar de cop, sense avisar. Talleu-me a trossets, deixant-me dubtar, parleu de Déu en la seva misericòrdia, si realment existeix. Per què em va abandonar quan més el necessitava. Mirant enrere al llarg dels anys, recordo que vaig plorar quan va morir el meu pare. Mare meva, als seixanta-cinc anys. Déu doni repòs a la seva ànima. Vaig plorar i vaig plorar tot el dia. De nou sol, naturalment.
Si el teu amor et deixa sol i ningú et truca per telèfon, no tens ganes de plorar? Bé, aquí estic, amor, va, plora per mi. Quan estàs tot sol a la teva habitació solitària i no hi ha res més que l’olor del seu perfum, no tens ganes de plorar? Va, va, plora per mi. No hi ha res més trist que una copa de vi sol. Soledat, soledat, tanta pèrdua de temps, oh sí. No has de caminar mai sol, ja ho veus, va, agafa’m la mà, baby, no vols caminar amb mi? Quan estàs esperant que arribi una veu a la nit, però no hi ha ningú, no tens ganes de plorar? No tens ganes de plorar, plorar, plorar, plorar? Plorar a mi.
&&&
Músiques historiades 
Deja un comentario