A l’Anglaterra del segles XVI i XVII, un conjunt instrumental relativament reduït de no més de set o vuit intèrprets s’anomenava consort. Bàsicament, els consorts podien ser de dues menes: el whole consort (consort sencer), integrat per instruments d’una mateixa família (només flautes, violins, violes, etc.), i el broken consort (consort trencat), un conjunt format per instruments de més d’una família, per exemple, inclou tant instruments de corda com de vent.
Les possibilitats expressives i tímbriques del whole consort el convertiren en un bon substitut dels conjunts exclusivament vocals de l’època. De fet, el primer repertori d’aquests consorts eren transcripcions de música coral.
Al final del segle XVI, el whole consort de violes de gamba fou una de les formacions més populars a Anglaterra. Compositors com William Byrd aportaren obres mestres al gènere, encara que fou Henry Purcell (Les fantasies de Purcell) qui arriba al cim en l’exploració de les possibilitats expressives d’aquesta formació.
L’expressió whole consort (consort sencer) no es troba fins ben entrat el segle XVII, i, usada d’aquesta manera, la paraula «consort» és una forma anterior de dir «concert». Hi ha altres opinions que sostenen que prové del terme francès concert o del seu terme originari italià concerto, en el seu sentit del segle XVI.
El Broken Consort (consort trencat) és un conjunt especialitzat que es va desenvolupar cap al final del Renaixement amb el seu propi repertori idiomàtic. Si bé gran part de la música renaixentista era apta per a veus o instruments i es podia interpretar indistintament amb qualsevol instrument o veu, aquest nou repertori de conjunt mostra una preocupació emergent per l’orquestració; és a dir, els compositors es començaven a interessar per les combinacions tímbriques i les qualitats específiques de cada instrument a l’hora de compondre o organitzar les seves obres, una orientació que es consolidarà a l’època barroca.
I, ben mirat, el conjunt no està tan lluny de molta música de cambra barroca -el trio sonata, per exemple-, tan bon punt un s’adona que els instruments de corda pinçada poden complir el paper de la textura que sol assumir el clavicèmbal, que amb la viola de gamba greu formen el baix continu en la música barroca, (com queda exemplificat en el Trio sonata en sol major de Johann Sebastian Bach.)
El consort trencat anomenat english consort, o també Morley consort, és una formació estable integrada per flauta de bec (o traverso), dues violes de gamba (soprano i baix), llaüt, bandúrria i cistre, que va ser molt popular durant l’època isabelina (1558-1603). L’any 1599 es van publicar unes Consort Lessons de Thomas Morley i Richard Allison, escrites per a english consort / Morley consort.
Sir Francis Walsingham va ser potser la figura política més important de la cort de la reina Isabel I, així com un destacat intel·lectual i mecenes de les arts. La col·lecció Walsingham Consort Books conté 34 peces, incloses dotze de Richard Allison i set de Daniel Bachiler, qui probablement va escriure i ser propietari d’aquests llibres. El cançoner de Walsingham es va escriure per a la formació específica de broken consort: violí (o viola aguda), flauta, citern i viola baixa. Les parts de bandora i llaüt (els altres 2 components essencials d’un consort trencat) es van perdre, es van deixar fora o mai es van completar.
És en els Consort Books on es recullen el conjunt d’obres instrumentals angleses de contemporanis de Dowland, Holborne i Byrd menys coneguts. Inclouen noms com Richard Allison, John Johnson i Daniel Bachiler, dels quals ja n’hem escoltat algunes peces. La pavana Lachrymæ antiquæ per a whole consort de violes de John Dowland -un dels músics més insignes que ha donat Anglaterra-, va ser un dels grans èxits del segle XVII.
Sovint aquests consorts acompanyaven cançons vocals, i molt especialment en escenaris teatrals. Phillip Rosseter, compositor de Lessons for consort (1609) i llaütista de la cort del rei Jaume I, va ser també director teatral.
A partir de la dècada de 1580 a l’Anglaterra isabelina, els espectadors del teatre haurien pogut gaudir de la música dels broken consort. En una galeria damunt i sobre l’escenari, darrere d’un teló, els músics actuaven durant les obres i entre actes. Sovint, a aquest consort, se’ls anomenava celestial a causa de la bellesa i la delicadesa de la barreja d’instruments i perquè la música baixava de músics invisibles a dalt. Potser aquests instruments es van reunir per primera vegada per a efectes teatrals: les violes soprano s’utilitzaven per suggerir harmonia, les flautes per suggerir la mort o el repòs, les cordes polsades per a balls animats… Per a la música de les obres de Shakespeare es va aprofitar el repertori popular de l’època isabelina: les melodies que s’escolten a les tavernes, a les cantonades dels carrers, al teatre i els balls que acompanyaven. The First Book of Consort Lessons (1599) de Thomas Morley, és la fonts principal per a l’arranjament per a consort en aquella època.
William Lawes és considerat un nexe d’unió entre els dos grans músics anglesos del segle XVII, John Dowland i Henry Purcell. La seva mort va ser lamentada a la cort i va inspirar moltes elegies musicals dels seus companys.
La popularitat del consort anglès arribà al continent i fou elogiat per M. Praetorius en el seu Syntagma musicum, un dels textos més influents de la teoria barroc.
Matthew Locke (1621-1677), va ser dels últims compositors britànics a escriure per a broken consort. Locke va passar alguns anys als Països Baixos, un territori que mantenia un fluid contacte amb Itàlia. Durant aquests anys, va gaudir de l’oportunitat de conèixer les composicions italianes, un coneixement del qual se serviria al llarg de tota la carrera a Anglaterra. Locke va publicar peces per a consorts sencers i trencats de dues a sis parts fins al 1672.
&&&
Músiques historiades 
Deja un comentario